Primerament, perdó pel llarg silenci de nou mesos. Com ja vaig dir quan em vaig acomiadar la darrera vegada que vaig aparèixer per ací, he estat buscant una oportunitat on demostrar que puc ser mestre. El pati laboral està fatal però vaig tindre la sort de trobar-ne una xicoteta i sorprenent. Xicoteta perquè només van ser tres setmanes. Sorprenent perquè mai m'hagués imaginat que m'estrenaria fent de tutor d'una classe plena de nanos de quatre anys. Sí, amics i amigues, he debutat sent un "señorito" d'Infantil amb l'honor d'haver estat el primer home d'aquest cicle en els més de quaranta anys d'història del centre on em van contractar. Fou un temps breu però molt intens. La vitalitat d'aquesta mena de xiquets exigeix que ho dones tot. No pots guardar-te res. Afortunadament, amb la il.lusió del novell, l'experiència com a pare d'una xiqueta d'eixa quinta i, sobretot, la gran l'ajuda de les meues companyes, vaig poder estar a l'alçada del que em reclamaven.
Supose que alguna cosa aprengueren de mi els meus alumnes. Sé cert que jo ho vaig fer d'ells. Encara que no alçaren dos pams de terra i tingueren més mocs que coneixement, em van donar lliçons molt útils. De totes elles, voldria destacar-ne la que naix de la següent escena. És conegut que a l'etapa infantil, on s'aprén una cosa tan important com és a anar a l'escola, el treball dels hàbits és capital. Així, al bany de l'aula hi havia una prestatgeria on es guardaven les bosses d'endreç amb els estris per a rentar-se les dents després de dinar. Totes elles la mar de cridaneres i, per tant, temptadores: la de Dora, la de Cars, la de les princeses Disney, etc.
La consigna era clara: només es pot prendre aquella que siga teua i sols quan toca neteja. Tanmateix, un dia en tornar del pati vaig descobrir que una d'elles, la d'una xiqueta que aquell dia havia faltat a classe, hi era oberta i pel terra. Emprenyat per la desobediència, vaig agafar la bosseta i la vaig alçar en to sec i dur davant dels xiquets qui s'espantaren en vorem la cara: "Qui ha sigut?" Les acusacions van començar a brollar per totes bandes: "Este" "Aquell" "El de més enllà". De colp i volta tenia tants pressumptes culpables com delators. "Prou. Aquesta no és la classe dels xivatos, és la classe dels valents. Qui haja sigut ha de dir-ho ell", vaig dir en un to més conciliador per relaxar l'ambient. Es feu un llarg silenci (nota: en Infantil llarg és tot aquell de més de 5 segons) i just quan estava pensant que calia posar-hi fi a la investigació perquè allò no aniria en lloc, una mà s'alçà al fons de l'aula: "He sigut jo". Vaig haver de contindrem per no anar a abraçar a aquell xiquet de monyo rull perquè crec que no haguera entés que el premiara després d'haver fet una malifeta, però el seu honrat gest em va guanyar. Em va costar amargar el somriure quan el vaig sentir reconèixer la seua errada. No tingué por de dir-ho. No s'amagà darrere del grup com haguera pogut fer perquè jo mai hagués pogut saber en certesa qui havia estat la persona que havia trencat la norma i jugat amb el raspall de dents d'un altre. Fou un valent de quatre anys.
Tot un exemple per als qui ens diem grans que sovint eludim la responsabilitat de les nostres errades, escudant-nos en ens abstractes com la "societat" o justificant-nos en mil excuses per evitar dir allò que de veritat ha ocorregut: "L'he cagada". Sense un reconeixement autocrític de les nostres equivocacions, mai podrem trobar la sol.lució adient. Prenem nota.
