El passat dimecres 24 de novembre vaig assistir a la conferència De què parlem quan parlem de llibres de text? impartida per Jaume Martínez Bonafé (Universitat de València) dins de les jornades “Los libros de texto, a examen” organitzades a l'UJI pel Departament de Filologia i Cultures Europees, amb la col.laboració de la Biblioteca universitària. El ponent va posar en crisi els llibres de text basant-se en quatre idees que passe a interpretar:
Els llibres de text són una teoria pedagògica. Són el catecisme de la pedagogia escolàstica on hi ha una separació del que som i del que hem d'aprendre. El currículum, amb una estructura fixa dividida en assignatures tancades, no naix de la nostra història o expèriencia. Tot es condensa, segons Martínez Bonafé, en l'expressió: “Naces torcido y el currículum (escuela) es lo que te enderezará”.
Els llibres de text són una teoria del mestre. El llibre de text colonitza i regula la vida en l'aula sometent al mestre a un treball alienant, on no controla ni els processos ni els mitjans de producció perquè es obviat pels editors. Promouen un perfil de docent mandrós i dòcil que es limita a executar el que altres han produït. Segons Michael Apple, “és una ferramenta que desprofessionalitza el mestre”.
Els llibres de text són un discurs. El llibre de text naturalitza les percepcions ideologitzades de l'experiència social de l'ensenyament. Hitler ho va dir d'una altra manera: “Doneu-me el control dels llibres de text i controlaré l'estat...”
Els llibres de text són un negoci. Segons explica Jordi Adell al seu blog, les editorials guanyaren 900 milions d'euros al 2008. Les polítiques de gratuïtat de llibres fan que gran part d'aquest diners provinguen dels nostres impostos. Els empresaris editorials reneguen d'alternatives perquè defensen aquest profitós model de negoci que, a més a més, sobreexploten canviant més de llibres que el Barça de samarreta.
Davant d'aquestes revelacions em vaig trobar com eixe xiquet a qui li diuen qui són veritablement els Reis Mags. Tinc en molt bona consideració l'educació que vaig rebre a l'E.G.B. (equivalent a l'actual Primària) on el llibre de text tenia un paper central. Encara no sé com és avui la vida a un aula però ja intuïa que aquest instrument didàctic debia d'estar obsolet. Després de vint anys, el món ha pegat massa voltes com per a que tot continue al mateix lloc. Per tant, tenia assumit que el llibre de text està antiquat i que cal retirar-lo però mai havia pensat que fos un artefacte del dimoni que cal empresonar en la torre del monestir benedictí de El nom de la rosa, com es despren de les idees exposades per Martínez Bonafé.
Després de sentir-lo, tinc encara més arguments per refermar-me en la meua idea de no fer-ne ús quan arribe el dia que haja de dedicir. De fet, ja estic investigant alternatives, tal i com Martínez Bonafé ens va recomanar. He demanat expressament fer les práctiques al C.P. Pintor Sorolla de Les Alqueries baix la tutela de Hermini Segarra, mestre de Primària que treballa de manera excepcional per projectes amb els seus alumnes en aquesta etapa dominada pels llibres de text. Serà una bona oportunitat d’aprendre fent. A més a més, gràcies a @NoLolaMento, vaig descobrir a través del twitter les experiències de Segundo Fidalgo i Néstor Alonso, dos mestres asturians que aposten per aquesta línia renovadora. El relat de les seues pràctiques és força motivador.
cprdeaviles on livestream.com. Broadcast Live Free
Com vendre la moto dels projectes davant els llibres?
Jo ho tinc clar però no puc negar que, com a mestre, formaré part d’una comunitat on la responsabilitat educativa estarà compartida amb pares, companys i administració, els quals potser encara creuen en els llibres de text. Al respecte, fa poc, el director editorial de Santillana Enric Juan va declarar en un reportatge sobre el 50º aniversari d’aquesta reconeguda editorial: "Lo sentimental tiene un espacio importante en esta historia, porque los niños que estudiaron con estos libros quieren ahora algo parecido para sus hijos. Hay alma detrás de un libro de texto: está la educación de un país". Queda clar doncs,que l’educació en llibres de text està molt arrelada i que proposar un canvi genera un conflicte.
Com resoldre’l en favor de la renovació pedagògica? Això mateix li vaig preguntar a Matínez Bonafé: De quina manera podrem convèncer als pares que no hi veuen un problema en el llibres de text? És més, moltes vegades creuen tot el contrari i els consideren una solució front el fracàs escolar. La seua resposta fou decebedora. Tampoc tenia grans pretensions com ell mateix va reconèxer al catalogar-la com una boutade. Es va limitar a contar una divertida anècdota personal on una mare se li queixava perquè a classe no hi feien servir un llibre de lectura (el mític La caja de Pandora), el qual li havia costat molts diners. Davant d'aquesta crítica, Matínez Bonafé li va contestar que des d'aleshores l'utilitzarien més sovint. I així fou. Durant algunes vespredes els seus alumnes de 3er d'EGB es van dedicar a jugar a Les claus de Déu però canviant les pedres pels llibres. Als pocs dies, amb tant de tràfec, aquestos es van desgastar i cap pare va tornar a preguntar mai més per ells perquè donaven per decomptat que ara sí que estava sent amortitzada la seua inversió. La historieta va relaxar el to formal de la conferència però no em va servir per trobar arguments o estratègies per defensar i difondre la meua aposta pels projectes front als llibres de tetxt.
Aleshores, vaig reflexionar: Per què he d'esperar que algú em done respostes de com he de pensar i que he de dir si jo mateix puc construir el meu coneixement? No és això mateix el que promou la pedagogia freinetiana d'on surgeix el treball per projectes? Així doncs, vaig decidir elaborar aquest argumentari per intentar convèncer i no imposar les meues idees:
És més més barat. Apel.lar a la butxaca sol ser una raó contundent i més encara en temps de crisi. La vida escolar obligatòria d'un alumne és de 10 anys; dels 6 als 16 anys. La depesa en llibres de text en cadascun d'ells és de 300 euros per xiquet pel que en una família amb 2 fills serien 6.000 euros. Uns diners que s'estalviarien sustituint els llibres per un ordinador escolar i una conexió a Internet. Aquestos serien proporcionats per l'administració, qui deixaria de subvencionar la compra de llibres per invertir en l'equipació informàtica dels 1.528 centres educatius públics valencians amb pissarres digitals a les aules, cursos de formació obligatòria del professorat en el seu ús, dotació d'un ordinador per alumne, amb connexió potent i fiable a Internet i contractació de personal informàtic pel seu manteniment. Potser encara hi sobrarien diners per la qual cosa els nostres governants podrien presumir d'eficàcia en la despesa pública en lloc de fer-ho per ser continguts o austers, que semblen termes sinònims però no ho són.
Els temps han canviat. Veritat que a ningú se li ocorreria solucionar el problema de les llistes de espera a la Sanitat aplicant al malats un tractament amb sangoneres perquè a l'Edad mitjana es feia així? Doncs, per què tractem d'abordar la qüestió educativa en un plantejament paregut.? Abans, el mestre era el dipositari del coneixement. Ell era qui ho sabia tot quan tot cabia en un exemplar d'una Enciclopedia Álvarez. Aquest tret li otorgava una cert prestigi social que esdevenia en autoritat davant d'alumnes i pares. En la societat de la informació, el coneixement ja no viu en el libro del maestro. Tot està a un tir de Google. La situació ha canviat, el que obliga al mestre a replantejar-se el seu rol. O es reinventa o acabarà deprimit o estafant. Cal explicar als pares que ara no som transmissors de coneixements, som guies que ensenyem on trobar-los i com tractar-los. No donem peixos al xiquets, els ensenyem a pescar.
En conclusió, hi ha una escletxa al sistema que podem aprofitar. Estem en un moment de qüestionament de les pràctiques educatives. Hi ha consens en el diagnòstic però no en el tractament. Uns aposten per una tornada als antics mètodes idelitzant el passat; altres es conformen en maquillar-los afegint el cognom digital a una manera d'ensenyar que es mostra ineficient front als reptes actuals. Hi queda una tercera via. Com ens proposà Martinez Bonafé: qüestionem el que fem i intentem un altra cosa. La necessitat existeix. El recursos estan creant-se i compartint-se cada dia a la Internet. Només falta la valentia de voler fer-ho.
