Abans de fer les meues pràctiques estava segur que disposava del coneixement necessari que marca el currículum per fer classe a Primària. Després d'haver experimentat a l'aula, he descobert que flaquege en matemàtiques i ciència i, encara que tinc un bon nivell de llengua, cal que treballe més l'adequació de la meua parla a la capacitat d'enteniment de l'alumne. Pel meu bagatge personal i laboral, potser sàpiga moltes coses però encara no sé transmetre-les com cal per a que ho entenga un xiquet de 6 anys.
La meu llarga experiència com a monitor en el Grup Scout El Millars m'ha donat l'habilitat de captar l'atenció del grup-classe però he après que és només en un registre. Sóc capaç d'activar-los, d'engrescar-los o d'il.lusionar-los però m'he vist en dificultats a l'hora de realitzar el procés invers de calmar-los i centrar-los quan la situació ho requeria. He après que ser bon animador no és sinònim de bon docent. Ajuda però calen més aptituds.
Vaig començar les pràctiques amb el bon propòsit ser obert, actiu i responsable i ho he aconseguit. Per la meua implicació en la feina, els alumnes i tutors em veien com un mestre més. M'he sentit integrat, volgut i respectat per tots ells. Per tant, la meua actitut ha estat la correcta.
Durant el desenvolupament de les activitats, per moments, he estat capaç de transmetre coneixements o d'estimular als alumnes per a que crearen els seus. He tingut la capacitat d'ensenyar.
Encara així, ni molt menys puc dir que sóc un mestre competent. Només sóc un projecte de mestre a qui aquestes pràctiques han servit per descobrir que cal fer per arribar a ser-ho. L'experiència no ha pogut ser més positiva. Per açò, com a comiat, voldria donar les gràcies a Hermini Segarra i els seus alumnes, així com a la resta de mestres i tutors del 1er cicle de Primària del C.P.Pintor Sorolla de Les Alqueries.
Mai els oblidaré.
Poc després de conèixer-se, Emili Skywalker (E) i el seu tutor Obi-Wan Hermini (H) xerraven amistosament asseguts en unes cadiretes de l'escola de Jedis de la galàxia de Les Alqueries:
H: Saps què és una competència bàsica, padowan meu?
E: Saber fer, mestre? - va respondre titubejant l'alumne de pràctiques.
H: Alguna cosa més que això.
E: Quina?
H: Imagina que has de treballar la competència serrar.
E: ¿Serrar?.
H: Sí, serrar. El xiquet sap què és una serra, què és un tauló i que per a partir el tauló cal posar la serra damunt del tauló i moure-la amunt i avall. Sabrà el que és serrar i quins instruments fan falta per a fer-ho però no sabrà serrar. És a dir, només tindrà el coneixement.
E: És cert. Només sabrà la teoria, cal doncs ensenyar-li la pràctica.
H: I alguna cosa més. Li podem donar al xiquet una serra, un cabàs de taulons i posar-lo a serrar una bona estona. De ben segur que adquirirà l'habilitat de serrar però no serà competent.
E: Encara no? Què més cal?
H: L'actitud. Ha de voler fer-ho bé, no de qualsevol manera. No li pot donar igual si fa un tall tort ni pot deixar-se la feina a mig fer perquè s'avorreix.
E: O siga, diguem que cal que siga complidor, perseverant i polit.
H: I que tinga ganes de seguir aprenent perquè encara li queden coses que desenvolupar per a ser competent.
E: Méeeees?
H: Sí, ha de tenir la capacitat de trobar una utilitat a serrar. Ha de ser capaç de identificar situacions on cal serrar fora d'un context escolar on escolta coses com: “Pren una serra i talla de manera proporcional un tauló de 20 metres en quatre quarts”. Per exemple, ha de ser capaç de pensar que serrant uns taulons pot fabricar un caixó on guardar les joguines per tenir ordenada la seua habitació.
E: Vaja.
H: Només quan ha arribat fins aquest punt, podem dir que el xiquet és competent per a serrar. O en termes acadèmics, que ha adquirit de manera satisfactòria la competència bàsica serrar.
Des d'aquell primer moment, Emili Skywalker va tenir la impressió que havia encertat de ple a l'hora de triar el lloc on completar les seues pràctiques per a ser mestre de Jedis. I, de moment, cada dia que passa és una confirmació.
PD: Aquesta història està basada en fets reals però els personatges són inventats. Qualsevol paregut en la realitat és pura coincidència. Ho jure pel conseller Darth Vader.
El passat dimecres 24 de novembre vaig assistir a la conferència De què parlem quan parlem de llibres de text? impartida per Jaume Martínez Bonafé (Universitat de València) dins de les jornades “Los libros de texto, a examen” organitzades a l'UJI pel Departament de Filologia i Cultures Europees, amb la col.laboració de la Biblioteca universitària. El ponent va posar en crisi els llibres de text basant-se en quatre idees que passe a interpretar:
Els llibres de text són una teoria pedagògica. Són el catecisme de la pedagogia escolàstica on hi ha una separació del que som i del que hem d'aprendre. El currículum, amb una estructura fixa dividida en assignatures tancades, no naix de la nostra història o expèriencia. Tot es condensa, segons Martínez Bonafé, en l'expressió: “Naces torcido y el currículum (escuela) es lo que te enderezará”.
Els llibres de text són una teoria del mestre. El llibre de text colonitza i regula la vida en l'aula sometent al mestre a un treball alienant, on no controla ni els processos ni els mitjans de producció perquè es obviat pels editors. Promouen un perfil de docent mandrós i dòcil que es limita a executar el que altres han produït. Segons Michael Apple, “és una ferramenta que desprofessionalitza el mestre”.
Els llibres de text són un discurs. El llibre de text naturalitza les percepcions ideologitzades de l'experiència social de l'ensenyament. Hitler ho va dir d'una altra manera: “Doneu-me el control dels llibres de text i controlaré l'estat...”
Els llibres de text són un negoci. Segons explica Jordi Adell al seu blog, les editorials guanyaren 900 milions d'euros al 2008. Les polítiques de gratuïtat de llibres fan que gran part d'aquest diners provinguen dels nostres impostos. Els empresaris editorials reneguen d'alternatives perquè defensen aquest profitós model de negoci que, a més a més, sobreexploten canviant més de llibres que el Barça de samarreta.
Davant d'aquestes revelacions em vaig trobar com eixe xiquet a qui li diuen qui són veritablement els Reis Mags. Tinc en molt bona consideració l'educació que vaig rebre a l'E.G.B. (equivalent a l'actual Primària) on el llibre de text tenia un paper central. Encara no sé com és avui la vida a un aula però ja intuïa que aquest instrument didàctic debia d'estar obsolet. Després de vint anys, el món ha pegat massa voltes com per a que tot continue al mateix lloc. Per tant, tenia assumit que el llibre de text està antiquat i que cal retirar-lo però mai havia pensat que fos un artefacte del dimoni que cal empresonar en la torre del monestir benedictí de El nom de la rosa, com es despren de les idees exposades per Martínez Bonafé.
Després de sentir-lo, tinc encara més arguments per refermar-me en la meua idea de no fer-ne ús quan arribe el dia que haja de dedicir. De fet, ja estic investigant alternatives, tal i com Martínez Bonafé ens va recomanar. He demanat expressament fer les práctiques al C.P. Pintor Sorolla de Les Alqueries baix la tutela de Hermini Segarra, mestre de Primària que treballa de manera excepcional per projectes amb els seus alumnes en aquesta etapa dominada pels llibres de text. Serà una bona oportunitat d’aprendre fent. A més a més, gràcies a @NoLolaMento, vaig descobrir a través del twitter les experiències de Segundo Fidalgo i Néstor Alonso, dos mestres asturians que aposten per aquesta línia renovadora. El relat de les seues pràctiques és força motivador.
Com vendre la moto dels projectes davant els llibres?
Jo ho tinc clar però no puc negar que, com a mestre, formaré part d’una comunitat on la responsabilitat educativa estarà compartida amb pares, companys i administració, els quals potser encara creuen en els llibres de text. Al respecte, fa poc, el director editorial de Santillana Enric Juan va declarar en un reportatge sobre el 50º aniversari d’aquesta reconeguda editorial: "Lo sentimental tiene un espacio importante en esta historia, porque los niños que estudiaron con estos libros quieren ahora algo parecido para sus hijos. Hay alma detrás de un libro de texto: está la educación de un país". Queda clar doncs,que l’educació en llibres de text està molt arrelada i que proposar un canvi genera un conflicte.
Com resoldre’l en favor de la renovació pedagògica? Això mateix li vaig preguntar a Matínez Bonafé: De quina manera podrem convèncer als pares que no hi veuen un problema en el llibres de text? És més, moltes vegades creuen tot el contrari i els consideren una solució front el fracàs escolar. La seua resposta fou decebedora. Tampoc tenia grans pretensions com ell mateix va reconèxer al catalogar-la com una boutade. Es va limitar a contar una divertida anècdota personal on una mare se li queixava perquè a classe no hi feien servir un llibre de lectura (el mític La caja de Pandora), el qual li havia costat molts diners. Davant d'aquesta crítica, Matínez Bonafé li va contestar que des d'aleshores l'utilitzarien més sovint. I així fou. Durant algunes vespredes els seus alumnes de 3er d'EGB es van dedicar a jugar a Les claus de Déu però canviant les pedres pels llibres. Als pocs dies, amb tant de tràfec, aquestos es van desgastar i cap pare va tornar a preguntar mai més per ells perquè donaven per decomptat que ara sí que estava sent amortitzada la seua inversió. La historieta va relaxar el to formal de la conferència però no em va servir per trobar arguments o estratègies per defensar i difondre la meua aposta pels projectes front als llibres de tetxt.
Aleshores, vaig reflexionar: Per què he d'esperar que algú em done respostes de com he de pensar i que he de dir si jo mateix puc construir el meu coneixement? No és això mateix el que promou la pedagogia freinetiana d'on surgeix el treball per projectes? Així doncs, vaig decidir elaborar aquest argumentari per intentar convèncer i no imposar les meues idees:
És més més barat. Apel.lar a la butxaca sol ser una raó contundent i més encara en temps de crisi. La vida escolar obligatòria d'un alumne és de 10 anys; dels 6 als 16 anys. La depesa en llibres de text en cadascun d'ells és de 300 euros per xiquet pel que en una família amb 2 fills serien 6.000 euros. Uns diners que s'estalviarien sustituint els llibres per un ordinador escolar i una conexió a Internet. Aquestos serien proporcionats per l'administració, qui deixaria de subvencionar la compra de llibres per invertir en l'equipació informàtica dels 1.528 centres educatius públics valencians amb pissarres digitals a les aules, cursos de formació obligatòria del professorat en el seu ús, dotació d'un ordinador per alumne, amb connexió potent i fiable a Internet i contractació de personal informàtic pel seu manteniment. Potser encara hi sobrarien diners per la qual cosa els nostres governants podrien presumir d'eficàcia en la despesa pública en lloc de fer-ho per ser continguts o austers, que semblen termes sinònims però no ho són.
Els temps han canviat. Veritat que a ningú se li ocorreria solucionar el problema de les llistes de espera a la Sanitat aplicant al malats un tractament amb sangoneres perquè a l'Edad mitjana es feia així? Doncs, per què tractem d'abordar la qüestió educativa en un plantejament paregut.? Abans, el mestre era el dipositari del coneixement. Ell era qui ho sabia tot quan tot cabia en un exemplar d'una Enciclopedia Álvarez. Aquest tret li otorgava una cert prestigi social que esdevenia en autoritat davant d'alumnes i pares. En la societat de la informació, el coneixement ja no viu en el libro del maestro. Tot està a un tir de Google. La situació ha canviat, el que obliga al mestre a replantejar-se el seu rol. O es reinventa o acabarà deprimit o estafant. Cal explicar als pares que ara no som transmissors de coneixements, som guies que ensenyem on trobar-los i com tractar-los. No donem peixos al xiquets, els ensenyem a pescar.
En conclusió, hi ha una escletxa al sistema que podem aprofitar. Estem en un moment de qüestionament de les pràctiques educatives. Hi ha consens en el diagnòstic però no en el tractament. Uns aposten per una tornada als antics mètodes idelitzant el passat; altres es conformen en maquillar-los afegint el cognom digital a una manera d'ensenyar que es mostra ineficient front als reptes actuals. Hi queda una tercera via. Com ens proposà Martinez Bonafé: qüestionem el que fem i intentem un altra cosa. La necessitat existeix. El recursos estan creant-se i compartint-se cada dia a la Internet. Només falta la valentia de voler fer-ho.
La idea del argumento del vídeo surgió durante una de las clases teóricas de P24 Noves Tecnologies Aplicades a l'Educació, en la que el profesor Jordi Adell nos alertó sobre la creciente costumbre de los adolescentes de colgar fotos en redes sociales sin ningún tipo de control. Adell utilizó este dato para justificar la educación de los alumnos como usuarios responsables de Internet. Unos días más tarde, descubrimos en prensa una noticia coincidente con su explicación. Los resultados de una encuesta del Defensor del Pueblo y UNICEF -extraídos a partir de una muestra de 3.219 alumnos de entre 12 y 18 años- revelaban que el 42% asegura tener amigos a los que solo conoce a través de la Red; el 64% ha colgado imágenes privadas (tanto propias como ajenas) sin ninguna protección; y el 14% ha recibido propuestas sexuales. Buscando más información sobre el tema, encontramos el artículo de opinión Retos de la educación en la era digital firmado por los directores de las Agencias Española, Vasca, Catalana y Madrileña de Protección de Datos, donde demandan abordar este problema desde el sistema educativo: “Ha llegado pues el momento de formar en una cultura de uso positivo de Internet que debe comenzar por aprender cómo controlar nuestra privacidad en la Red. Es por ello que, ante la incorporación a las aulas en estas fechas de millones de alumnos en nuestro país, resulta necesario poner de manifiesto que esta materia ineludiblemente debe incorporarse a los planes de estudio, incluyendo un aprendizaje que ponga en valor el uso de la información personal”.
Pero, ¿cómo será posible enseñar sobre Internet si quien ha de hacerlo no sabe qué es ni tiene interés por descubrirlo? Muchos docentes, por comodidad o desconocimiento, se muestras esquivos a la hora de acercarse a las TICs. Niegan su relevancia y siguen enrocados en sus métodos educativos tradicionales, tanto en forma como en contenidos. Cuando les invitan a formarse, este perfil de educadores suelen contestar que ellos ya saben todo lo que necesitan. ¿Cómo lograr que cambien de opinión? Tocándoles la fibra. En la vida solemos hacer las cosas por la motivación de la recompensa o por el miedo a las consecuencias. Como hace la Dirección General de Tráfico con sus impactantes anuncios, decidimos escoger la segunda vía, donde hemos jugado con su típica respuesta para elaborar nuestro mensaje final: ¿Estás seguro que lo sabes todo?
Una vez teníamos la idea argumentada, pasamos a redactar un guión que pecó de ambicioso. La historia que escribimos era demasiado extensa como para caber en sólo 30 segundos. Empezamos a filmarla en una cabina de la Biblioteca de la UJI con una pequeña cámara digital, un trípode, dos ordenadores portátiles y una bolsa de pegatinas de Hello Ketty como atrezzo. Después de 7 horas de rodaje, teníamos más de 30 minutos de bruto que debíamos condensar en un pequeño spot. El proceso de montaje fue la parte más difícil porque tuvimos que descartar una gran cantidad de escenas sin que el hilo argumental se resintiera. Primero, logramos una versión de 2 minutos, después otra de 52 y, finalmente, una de 35 segundos. Reducirla más nos fue imposible.
Cada uno de los miembros del equipo aportó sus conocimientos informáticos y experiencias previas con los programas que hemos utilizado, por lo que los unos pudimos aprender de los otros. El montaje de las imágenes lo hicimos con el Pinnacle Studio. El audio y los efectos los grabamos y editamos con el programa Audacity. Conocimos las posibilidades y procedimientos del Messenger y descubrimos cómo subir videos a Youtube, a través de la cuenta en Google que nos abrimos para diseñar la página web de una unidad didáctica que estamos elaborando en la parte práctica de esta misma asignatura.
En definitiva, ha sido un trabajo atractivo porque nos ha permitido ser creativos aunque también laborioso por la gran cantidad de tiempo empleado. Por las nuevas herramientas que hemos descubierto, ha sido también muy provechoso y esperemos que acabe siendo útil si conseguimos concienciar a alguien, tal y como pretendíamos.
Sabíeu que entre el 3% i el 5% de nens en edat escolar pateixen el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH)? Per tant, és molt probable que en algun moment de la nostra vida professional ens trobem amb algun d'ells a la nostra aula. Què comporta? Com actuar?
Us recomane el reportatge "TDAH: Nen, para quiet" editat i produït pel programa de TV3 Quèquicom, on s'explica de manera diàfana de què es tracta i com es tracta aquesta malaltia. A més, crec que també pot ser un bon material per a compartir en tutoria amb els pares afectats. Potser els serà més útil que un munt de fotocòpies redactades en un llenguatge excessivament tècnic.
Particularment, em quedo amb una frase pronunciada per una de les professores que explica la seva experiència amb aquest tipus de xavals: "No és que no vulguin, és que no poden".
Ací teniu una ferramenta molt útil per explicar a classe els diferents dialectes de la llengua catalana. No és un contingut de Primària però segur que coneixeu algun mestre de Secundària qui li podria aprofitar.
Quan jo estudiava 3er de BUP al Institut Francesc Ribalta de Castelló, el mestre de Valencià feia volantins per imitar els distints parlars i que ens adonare'm dels trets característics de cadascun. Per sort, un dia va aconseguir una cinta cassette d'un cantant mallorquí per a que entenguerem que era allò de l'article salat que fan servir a ses Illes. De com li deien al mestre m'he oblidat per complet però de la cançò no hi ha hagut manera. La tinc gravada al cervell: Plou de Tomeu Penya.
Ara, gràcies a les noves tecnologies i a una feina encomiable de recopliació per part del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra, disposem de L’Atles interactiu de l’entonació del català. L'he descobert gràcies a Enric Portolés, mestre de Llengua Catalana IV de la UJI, qui el va enllaçar a l'Aula Virtual. És molt curiós sentir com parlen el català a L'Alguer o al Roselló. A més a més, potser el vostre poble ha estat triat com a model. Cliceu el permalink que us portarà fins aquest mapa on ho podreu comprovar.
PD: Tinc amics catalans que els encanta endevinar d'on és la gent escoltant com parlen. Han fet de la lingüística un entreteniment. A mi m’agrada més el futbol.
En resposta a la petició de tres companys, vaig a explicar com afegir les pestanyes que hi apareixen baix del títol del meu blog.
Jo les havia vist en un dels blocs premiats que ens va recomanar visitar Jordi Adell en la primera tasca i vaig voler imitar el disseny. Vaig descobrir com es feia tantejant. Ara, per compartir-ho, he seguit el model dels tutorials que m'han ajudat en altres tasques.
1) Aneu a Disseny.
2) Afegeix un gadget vaig de títol.
3) Dins del gadgets Fonaments està el gadget Pàgines...
...on pots configurar i editar el nom, ordre i nombre de les pàgines que vols afegir-hi.
4) Li dones a desa (o guardar) i clica a Dissenyador de plantilla de blogger.
5) Polses Avançat...
...i busques Text de les pestanyes i Font de les pestanyes on li dones el format que vullgues.
